Millorar les polítiques de concil.liació familiar per millorar la salut mental a la infància. Conversa amb Lluís Mauri.

Lluís Mauri és psiquiatra i psicoterapeuta. Actualment és Director de l'Institut de Docència i Recerca del Grup Sant Pere Claver des del 2014. Sempre ha estat vinculat a la docència i recerca en el camp de la salut mental especialment a l'àrea infantil i de l'adolescència en relació directa amb la seva activitat professional en l'Equip d'Atenció al Menor durant més de 20 anys.

Arrel de la presentació la passada tardor de l'informe de l'Agència de Salut Pública sobre la salut mental a Barcelona l'any 2016, li hem volgut adreçar algunes preguntes atesa la seva expertesa en l'àrea d'infanto-juvenil.

Us deixem amb la conversa recollida :

Com interpretes les dades que mostren un empitjorament de la salut mental en aquesta franja d’edat durant els últims anys i un augment de les visites als centres especialitzats? Quins factors creus que influeixen?

En primer lloc em semblen dades creïbles, s´ajusten al que percebem els clínics. En termes generals diria que, de forma paulatina i per múltiples factors, la nostra societat –i per tant l´entorn en el que viuen i creixen els nostres nens i joves- va perdent capacitat d´afavorir el pensament, podríem dir que la “mentalització”dels seus membres en un sentit ampli. Entre els factors destacaria com a principal l´aflebliment progressiu del que l´antropòleg Lluís Duch anomena “estructures d'acollida”¹, que per ell son la codescendència (la família), la corresidència (l´entorn social: barri, escola, societat...) i la cotrascendència (que situa en qualsevol cos de creences i pràctiques simbòliques que, més enllà de les conviccions religioses de cadascú, asseguren corporativament la correcta relació dels humans amb allò que els transcendeix). Totes elles, al seu nivell, són estructures que donen contenció i ajuden en el procés de creixement i diferenciació. Probablement la més important de totes sigui la família, i aquesta ha sofert importants transformacions en les darreres dècades: el declivi del model de família patriarcal i la entrada de la dona en el mon laboral (sense la reciprocitat de que l’home estigui més a casa), el triomf en el nostre entorn de la filosofia de lliure mercat com a model econòmic imperant, sistema que prima a l´individu sobre el grup, afavoreix la competitivitat i promou una forta tendència al consumisme –venent la falsa idea de que quans més bens posseeixis seràs més feliç-, la crisi econòmica i uns pares que poden sentir-se molt amenaçats en els seus entorns laborals, esclaus de les seves feines i arribant tard a casa ... Tot això facilita que els fills estiguin més sols en el seu creixement i un debilitament de les funcions parentals, i com a conseqüència les famílies tenen una menor capacitat de contenció i un dèficit en la seva funció de generar “psiquisme” en els menors, fallant en el seu paper de ser peça clau per afavorir un bon desenvolupament de l´aparell mental.


Com valores les dades de l’augment de medicalització en la infància/adolescència?



Quins factors creus que influeixen en la relació entre nivell de renda i psicopatologia?

Hi ha una forta evidència empírica sobre l´associació entre factors socials de risc i una pitjor salut mental. Darrerament hem fet un estudi en el districte on jo treballo que ho ratifica². El nivell de renda és un dels principals, però interactua amb molts d´altres: habitatge, feina, accés a bens i serveis (entre els a una major formació), atenció sanitària, participació... De la renda bàsica depèn en bona mesura l´atenció a les necessitats bàsiques, incloent aquí no tan sols les físiques sinó també les relacionals. I lligant-ho amb el punt anterior, uns pares que estiguin molt angoixats perquè no entren prou diners per arribar a fi de mes és fàcil que no tinguin espai mental suficient per atendre les seves necessitats emocionals. No vol dir que passi sempre, ni que un gran nivell de renda de les famílies garanteixi una excel·lent salut mental en els seus fills, però és evident que existeix una tendència a que nivell de renda i salut mental correlacionin de forma directa.


Com interpretes que la principal dimensió psicopatològica de malestar a la infància i adolescència sigui la atenció/hiperactivitat? Com valores las variabilitats diagnostiques del síndrome del TDAH i la seva actual eclosió?

Al meu parer, l´actual epidèmia de TDAH té a veure amb el que he descrit anteriorment sobre la manca de capacitat de contenció per part de les estructures adultes (família, escola, entorn social...), i un nou factor sobrevingut en els darrers anys que te a veure amb la irrupció de les pantalles. Desconec la xifra exacta que els nostres nens i joves es passen diàriament davant d´elles, però intueixo que son moltes i que tanta estimulació sensorial deu tenir un impacte sobre la maduració del SNC... Sense ànim de fer una taxonomia molt científica, de la meva observació i experiència he extret que hi ha 4 subgrups de nens amb TDAH:

1) els autèntics, que ho serien per immaduresa encara del seu SNC;
2) els nens molt moguts per falta de contenció de l´entorn, que en realitat podriem anomenar trastorns per necessitat d´atenció (o també per dèficit d´atencions);
3) els nens desatents als quals no els interessa gens el que els ofereix el mon dels adults, especialment a nivell educatiu, que serien de fet trastorns per dèficit de motivació;
4) i els TDAH de causa orgànica (el fill d'uns amics meus al qual diversos psiquiatres i psicòlegs havien diagnosticat de TDAH i quan a algú se li va acudir fer un TAC cranial es va descobrir que tenia un glioma cerebral, remetent la hiperactivitat quan aquest va ser tractat amb radioteràpia).

Sense menystenir que, en que proliferin tants diagnòstics de TDAH sense dubte també influeix la pressió de la industria farmacèutica, i el punt ja esmentat abans de cercar solucions immediates que no es qüestionin la causa de fons del problema.


Vols fer alguna consideració sobre les diferències per gènere?

En que el TDAH predomini en nens crec que te a veure el ritme de maduració més lent del seu SNC. Pel que fa al major malestar psicològic en les noies adolescents, crec que influeixen els models que els serveixen de referència: noies primes, atractives, autònomes, exitoses, pseudoadultes abans de temps... quan més lluny estas d´allò que desitges i aspires més frustrat i pitjor et sents, per tant quanta més distància hagi entre els ideals que se´ls ven i la seva realitat més malestar se’ls generarà.


Quines creus que són les accions que es podrien prioritzar per tal de millorar la situació?

A partir de les causes que he citat, per un cantó crec que caldria potenciar les polítiques de conciliació familiar, de forma que els pares poguessin passar més hores amb els fills i que aquests no estiguessin tant de temps sols. Alhora, no tan sols és una qüestió de quantitat, sinó també de qualitat: caldria ensenyar als pares allò que és bàsic en la educació emocional dels seus fills, i crec que haurien d´haver moltes més “escoles de pares”, on se’ls recolzés en les seves funcions parentals. També polítiques eficients de suport social a les famílies més desprotegides, amb rendes econòmiques baixes i en risc social.

A nivell terapèutic, penso que calen molts més espais de psicoteràpia en els CSMIJ, i que aquests puguin donar hores amb molta més continuïtat que amb la que ho fan actualment. Cal una aposta ferma i una inversió de recursos per part de les administracions en aquest sentit, doncs ens va la salut mental dels nostres nens i adolescents.



1 Duch, Ll. (2002). Antropología de la vida cotidiana 1. Simbolismo y salud. Madrid: Trotta.

2 http://www.spcdocent.org/pdf/Impacte-factors-socials-salut-mental.pdf